Casa Laribal

Imatge
DadesTipusEdifici Modifica el valor a WikidataPart deMuralla romana de Barcelona Modifica el valor a WikidataÚshostal Modifica el valor a WikidataCaracterístiquesEstil arquitectònicarquitectura eclèctica Modifica el valor a WikidataLocalització geogràficaEntitat territorial administrativael Gòtic (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata LocalitzacióAvinyó, 11-13 i Baixada Sant Miquel, 2 Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 22′ 53″ N, 2° 10′ 36″ E / 41.38126°N,2.17663°E / 41.38126; 2.17663
Bé amb protecció urbanísticaTipusBé amb elements d'interèsId. Barcelona1212 Modifica el valor a Wikidata

La casa Laribal és un edifici situat als carrers de l'Avinyó i de la baixada de Sant Miquel de Barcelona, catalogat com a bé amb elements d'interès (categoria C).[1][2]

Descripció

Es tracta d'un edifici de planta baixa d'enormes portalades, tres pisos de grans finestrals (que es fan més petits amb l'alçada), i un quart pis de maó vist i coronament amb una filera de dentells sota la cornisa.[1][3] Hi destaca la cantonada axamfranada, amb la porta principal (a través de la qual s'accedeix a un pati central rodó), sobre la qual s'alcen unes columnes ciclòpies que sostenen una tribuna amb un arc de mig punt, i el coronament amb columnes que sustenten la cornisa.[1][3] Tot plegat resulta en un llenguatge eclèctic i brutalista.[1][3]

Història

El 1902, Josep Laribal i Lastortras, director del diari El Diluvio, va demanar permís per a construir-ne la nova seu,[4][3] amb plànols signats pel mestre d'obres Lluís de Miguel i Roca,[5] tot i que el projecte és atribuït a l'arquitecte municipal Pere Falqués.[1]

Laribal va morir el 1904 sense veure acabada l'obra, que fou continuada per les seves hereves, les germanes Teresa i Francisca Font i Guinart, que el 1906 signaren el contracte amb el mateix Falqués.[3][4] Posteriorment, fou reformat i remuntat en un pis per l'arquitecte Lluís Sagnier i Nadal per a convertir-lo en la nova central telefònica de la Companyia Peninsular de Telèfons,[4] inagurada el 1910[3] amb la benedicció del bisbe Joan Josep Laguarda i Fenollera.[6]

Actualment allotja un hostal.[7]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Antiga Central Telefònica». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
  2. ↑ «Casa Laribal (Antiga Central Telefónica)». El Poder de la Palabra.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 «Companyia Peninsular de Telèfons». Barcelona modernista i singular. Joan Palau.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 Molet i Petit, 2014, p. 98-99.
  5. ↑ AMCB, Q127 Foment 536/1902.
  6. ↑ «Benedicció del nou local de la Compañía Peninsular de Teléfonos pel bisbe de Barcelona». AFB3-117. AFB.
  7. ↑ «Antiga Central Telefònica». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.

Bibliografia

  • Molet i Petit, Joan «Un arquitecto que no firmaba sus proyectos. Pere Falqués y sus firmones». Matèria: revista d’art, 8, 2014, pàg. 85-107.

Enllaços externs

  • «Antiga Central Telefònica». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.