Tiriyós
Tipus | pobles indígenes |
---|---|
Població total | 2.000 (2005) |
Llengua | Llengües carib |
Geografia | |
Estat | Brasil i Surinam |
Els tiriyó o Wü Tarëno són un poble indígena que viu al Brasil al Parc Indígena de Tumucumaque, al nord de l'estat brasiler de Pará i a la regió entorn de Kwamalasamutu, al suroccidente de Surinam. El seu idioma pertany a la família lingüística Carib. El 30% són cristians mentre que el 70% mantenen la religió tradicional.[1]
Resideixen en les pata, els llogarets, que tenen un líder pataentu, que tria el lloc per a residir i reuneix allí els imoitü (parents bilaterals), que tenen un tamutupë o director en els rituals, els diàlegs cerimonials i les relacions amb uns altres imoitü. En cada casa del llogaret, el pakoro o cap de llar viu amb la seva esposa, els seus fills solters, les seves filles i els seus gendres. A més, construeixen una casa rodona per a les reunions anomenada esbalaeixen. Totes les cases estan al voltant de anna, una plaça, el centre de la qual és la toëfa, on es realitzen les danses.[2][3]
Cosmologia
Al principi hi havia només silenci i foscor. Kuyuri va ser el primer ser que va existir. Simplement va brollar fins i tot sense forma, en l'època ahtao, quan la vida brollava per si mateixa. Ell estava dotat de llum, veu i un fluid fèrtil. Era capaç de crear per va donar de la seva paraula i de la seva llum, veient i fent aparèixer davant de si el que nomenava. No volia estar sol i per això va crear. Per ser home, el primer que va fer va ser la dona.[2][4]
Economia
La subsistència de la majoria dels tiriyó depèn de l'agricultura, la caça, la pesca i la recol·lecció de productes silvestres. Fins a 1960, tals activitats formaven part d'un sistema de agricultura itinerant que els portava a canviar de lloc de residència cada cinc a deu anys.[3] Posteriorment els llogarets es van fer més sedentàries. El seu principal cultiu ha estat i és la iuca, però, també sembren pinya, moniato, bananer, frijol, canya de sucre i últimament arròs.[2]
Els tiriyó van establir contacte amb grups de cimarrons, fugitius de l'esclavitud que es van assentar a la regió a la fi del segle xviii, i han mantingut relacions comercials regulars amb un d'ells, els ndjukes.[3] Més recent és la vinculació d'alguns tiriyós a activitats assalariades transitòries o permanents. En l'actualitat s'observa una diferenciació social entre algunes famílies tiriyó amb major accés a les ciutats, la salut, l'educació i el comerç.[2]
Història
Els tiriyó moderns estan formats per diverses comunitats indígenes diferents; alguns d'aquests, com els aramixó, s'esmenten en els escrits europeus ja en 1609-1610.[5] Molts dels grups que ara són tiriyó van viure entre el Brasil i la Guiana francesa fins que van ser expulsat pels oyampi, un grup de tupís aliats amb els portuguesos. Junts, els portuguesos i els oyampis van conduir aquests grups cap a l'oest i es van barrejar amb els grups que hi havia a la zona per formar el modern grup tiriyó.[5]
Com a tals, els tiriyó va establir contacte relativament aviat amb grups esclaus fugitius que es van establir a la zona cap a finals del segle xviii. Van mantenir relacions comercials regulars amb un grup, els ndjukes, i durant molts anys van ser l'únic contacte que els tiriyó va tenir amb poblacions estrangeres.[5] El primer contacte registrat entre els tiriyó i un europeu van tenir lloc el 1843 entre un poble "Drio" i Robert Schomburgk; això i la trobada entre l'explorador francès Jules Crevaux i uns quants "Trio" van ser els dos únics punts de contacte entre els tiriyó i els europeus al segle XIX.[5] Les expedicions a l'interior de Surinam a principis del segle XX van observar els tiriyós, però van tendir a fugir quan s’hi van apropar i no es va poder obtenir cap informació útil.[6] El 1907, Claudius de Goeje va aconseguir establir contacte a l'expedició Tumuk Humak donant lloc al primer diccionari del tiriyó.[6]
El contacte posterior entre europeus i tiriyó a la primera meitat del segle XX va produir estudis etnogràfics i lingüístics de la regió i, en particular, dels subgrups tiriyó. Després de la "fase exploratòria" del contacte, va arribar la fase "[[[missioner]]a", en què les pistes d'aterratge de nova construcció van facilitar el contacte entre missioners i els tiriyó.[5] Aquestes missions van intentar concentrar la població tiriyó en zones més grans pobles per convertir-los més fàcilment al cristianisme i, amb el pas del temps, s’hi van unir altres grups indígenes com els akuriyó.[5] Fins al 1957, un poble podia allotjar fins a 50 persones.[7] La vida mitjana d'un poble solia ser de tres a sis anys,[8] i la mort d'un capità o cap era sovint un motiu d'abandonament també.[9] Les tècniques agrícoles recentment adquirides van permetre una població més gran. El 1967, el poble d'Alalapadu va superar els 500,[7] i els sòls que envolten el poble van començar a esgotar-se.[10] La vila va ser abandonada, però no completament ja que alguns tiriyó es van establir a la rodalia de l'antic poble.[11] el mateix va passar amb Kwamalasamutu,[7] i el 1997 el Granman Asongo va decidir,[12] que part de la població s'hauria d'estendre, també com a defensa contra la invasió de miners d’or i allotjaments turístics.[13]
Govern
Els tiriyó tenen un alt grau d'independència, perquè els seus assentaments són de difícil accés. No obstant això, els interessa reforçar les relacions amb el món exterior.[5] Tradicionalment no hi havia una jerarquia clara ni un granman (cap suprem).
El 1997, Asongo Alalaparu va ser nomenat granman pel president de Surinam, i els capitans van ser nomenats per gestionar el poble.[12] El 2011 fou nomenat un comissari de districte per representar al govern central govern[14] a Coeroeni. El 2019 la Comissió de Districte és Trees Cirino.[15]
La vila de Kasuela es troba a la disputada àrea de Tigri que és reclamada tant per Guyana com per Surinam. El poble està dirigit pel capità Kenke Jaimo, reconegut pels dos governs.[16][17]
Els tiriyó al Brasil vivien al Parc Nacional Muntanyes Tumucumaque que ha estat regonegut des del 1997.[18] El 2004 es va fundar Apitikatxi, l'associació dels pobles indígenes Tiriyó, Kaxuyana i Txikuyana per tal de defensar els seus drets. L'organització està dirigida per Demetrio Amisipa Tiriyó.[19]
Un problema que queda és que hi ha dos sistemes: un govern tribal tradicional i un govern nacional que sovint no són compatibles.[20] Els tiriyó als pobles més grans estan influïts per l'escola, modern instal·lacions diàries i telecomunicacions. La cultura tradicional desapareix i els joves comencen a traslladar-se a la ciutat.[21]
Drets indígenes
Una preocupació són els drets fonamentals, perquè els tiriyó estan repartits per tres països i, a diferència dels marrons,[22] no hi ha tractats significatius. Les concessions mineres es fan sovint amb el Govern sense consultar la població autòctona.[23] Tot i que el Comissió Interamericana de Drets Humans va dictaminar el 2007 que tots els pobles indígenes i tribals tenen el dret de gestionar, distribuir i controlar efectivament el seu territori,[24] L'article 41 de la Constitució de Surinam estableix: "Els recursos naturals i els recursos són propietat de la nació i s'han de mobilitzar per al desenvolupament econòmic, social i cultural. La nació té el dret irrenunciable de fer-se propietari dels seus recursos naturals per aplicar-los al desenvolupament econòmic, social i cultural de Surinam."[25] També al Brasil, els pobles indígenes sovint es consideren opositors al creixement econòmic i barreres al desenvolupament.[26]
Comunitats
Lloc | Coordenades | Habitants | Riu | País |
---|---|---|---|---|
Sandlanding | 5° 9′ 47″ N, 57° 10′ 12″ O / 5.16306°N,57.17000°O / 5.16306; -57.17000 (Sandlanding) | 33[27] | Courentyne | Suriname |
Wanapan (Arapahtë pata) | 4° 22′ 55″ N, 57° 57′ 28″ O / 4.38194°N,57.95778°O / 4.38194; -57.95778 (Wanapan) | 25[28] | Courentyne | Suriname |
Lucie | 3° 34′ 48″ N, 57° 41′ 6″ O / 3.58000°N,57.68500°O / 3.58000; -57.68500 (Lucie) | 18[27] | Lucie | Suriname |
Amotopo | 3° 32′ 50″ N, 57° 38′ 35″ O / 3.54722°N,57.64306°O / 3.54722; -57.64306 (Amotopo) | 27[28] | Courentyne | Suriname |
Kuruni | 3° 22′ 12″ N, 57° 20′ 40″ O / 3.37000°N,57.34444°O / 3.37000; -57.34444 (Kuruni) | 88[28] | Coeroeni | Suriname |
Kwamalasamutu | 2° 21′ 23″ N, 56° 47′ 12″ O / 2.35639°N,56.78667°O / 2.35639; -56.78667 (Kwamalasamutu) | 1,100[28] | Sipaliwini | Suriname |
Kamani | 2° 34′ 5″ N, 57° 0′ 30″ O / 2.56806°N,57.00833°O / 2.56806; -57.00833 (Kamani) | 6[29] | Kamani | Suriname |
Sipaliwini | 2° 1′ 33″ N, 56° 7′ 29″ O / 2.02583°N,56.12472°O / 2.02583; -56.12472 (Sipaliwini) | 160[28] | Sipaliwini | Suriname |
Alalapadu | 2° 31′ 14″ N, 56° 19′ 41″ O / 2.52056°N,56.32806°O / 2.52056; -56.32806 (Alalapadu) | 75[28] | Alalapadu | Suriname |
Pelelu Tepu | 3° 9′ 35″ N, 55° 43′ 7″ O / 3.15972°N,55.71861°O / 3.15972; -55.71861 (Pelelu Tepu) | 600[28] | Tapanahony | Suriname |
Palumeu | 3° 20′ 43″ N, 55° 26′ 35″ O / 3.34528°N,55.44306°O / 3.34528; -55.44306 (Palumeu) | 283[28] | Tapanahony | Suriname |
Kampu | 2° 58′ 33″ N, 55° 23′ 0″ O / 2.97583°N,55.38333°O / 2.97583; -55.38333 (Kampu) | 10-20[30] | Paloemeu | Suriname |
Vier Gebroeders | 1° 57′ 45″ N, 55° 55′ 45″ O / 1.96250°N,55.92917°O / 1.96250; -55.92917 (Vier Gebroeders) | Vier Gebroederskreek | Suriname | |
Kasuela | 3° 16′ 39″ N, 57° 35′ 58″ O / 3.27750°N,57.59944°O / 3.27750; -57.59944 (Kasuela) | 80[31] | New River | Guyana |
Sakuru | 2° 4′ 21″ N, 56° 53′ 21″ O / 2.07250°N,56.88917°O / 2.07250; -56.88917 (Sakuru) | Aramatau | Guyana | |
Cachoeirinha | 1° 59′ 45″ N, 55° 10′ 55″ O / 1.99583°N,55.18194°O / 1.99583; -55.18194 (Cachoeirinha) | 47[32] | Paru d'Este | Brazil |
Mataware | 1° 57′ 4″ N, 55° 7′ 10″ O / 1.95111°N,55.11944°O / 1.95111; -55.11944 (Mataware) | 92[32] | Paru d'Este | Brazil |
Iyaherai | 1° 42′ 23″ N, 54° 59′ 22″ O / 1.70639°N,54.98944°O / 1.70639; -54.98944 (Iyaherai) | 52[32] | Paru d'Este | Brazil |
Manau | 1° 35′ 11″ N, 54° 55′ 14″ O / 1.58639°N,54.92056°O / 1.58639; -54.92056 (Manau) | 21[32] | Paru d'Este | Brazil |
Orokofö Velha | 2° 18′ 3″ N, 55° 56′ 51″ O / 2.30083°N,55.94750°O / 2.30083; -55.94750 (Orokofö Velha) | 38[32] | Paru de Oeste | Brazil |
Orokofö Nova | 2° 18′ 19″ N, 55° 56′ 17″ O / 2.30528°N,55.93806°O / 2.30528; -55.93806 (Orokofö Nova) | 44[32] | Paru de Oeste | Brazil |
Paruaka | 2° 17′ 32″ N, 55° 51′ 23″ O / 2.29222°N,55.85639°O / 2.29222; -55.85639 (Paruaka) | 55[32] | Paru de Oeste | Brazil |
Taratarafö | 2° 16′ 46″ N, 55° 57′ 13″ O / 2.27944°N,55.95361°O / 2.27944; -55.95361 (Taratarafö) | 37[32] | Paru de Oeste | Brazil |
Tuha-entu | 2° 17′ 10″ N, 55° 56′ 33″ O / 2.28611°N,55.94250°O / 2.28611; -55.94250 (Tuha-entu) | 45[32] | Paru de Oeste | Brazil |
Oroi-entu | 2° 15′ 58″ N, 55° 52′ 55″ O / 2.26611°N,55.88194°O / 2.26611; -55.88194 (Oroi-entu) | 55[32] | Paru de Oeste | Brazil |
Acahé | 2° 14′ 42″ N, 56° 0′ 23″ O / 2.24500°N,56.00639°O / 2.24500; -56.00639 (Acahé) | Paru de Oeste | Brazil | |
Notüpö | 2° 14′ 56″ N, 55° 57′ 26″ O / 2.24889°N,55.95722°O / 2.24889; -55.95722 (Notüpö) | 56[32] | Paru de Oeste | Brazil |
Betânia | 2° 14′ 12″ N, 55° 57′ 50″ O / 2.23667°N,55.96389°O / 2.23667; -55.96389 (Betânia) | 202[32] | Paru de Oeste | Brazil |
Amana | 2° 13′ 58″ N, 55° 57′ 55″ O / 2.23278°N,55.96528°O / 2.23278; -55.96528 (Amana) | 42[32] | Paru de Oeste | Brazil |
Kuritaraimö | 2° 13′ 49″ N, 55° 57′ 51″ O / 2.23028°N,55.96417°O / 2.23028; -55.96417 (Kuritaraimö) | 33[32] | Paru de Oeste | Brazil |
Missão Tiriyó | 2° 13′ 54″ N, 55° 57′ 39″ O / 2.23167°N,55.96083°O / 2.23167; -55.96083 (Missão Tiriyó) | 495[32] | Paru de Oeste | Brazil |
Missão Velha | 2° 13′ 17″ N, 55° 57′ 34″ O / 2.22139°N,55.95944°O / 2.22139; -55.95944 (Missão Velha) | 97[32] | Paru de Oeste | Brazil |
Muneny | 2° 13′ 15″ N, 55° 54′ 31″ O / 2.22083°N,55.90861°O / 2.22083; -55.90861 (Muneny) | 4[32] | Paru de Oeste | Brazil |
Ponoto | 2° 12′ 37″ N, 55° 49′ 47″ O / 2.21028°N,55.82972°O / 2.21028; -55.82972 (Ponoto) | 22[32] | Paru de Oeste | Brazil |
Kumuimi | 2° 11′ 43″ N, 55° 57′ 0″ O / 2.19528°N,55.95000°O / 2.19528; -55.95000 (Kumuimi) | 6[32] | Paru de Oeste | Brazil |
Arawatá | 2° 10′ 53″ N, 55° 56′ 36″ O / 2.18139°N,55.94333°O / 2.18139; -55.94333 (Arawatá) | 24[32] | Paru de Oeste | Brazil |
Waypa | 2° 9′ 16″ N, 55° 55′ 1″ O / 2.15444°N,55.91694°O / 2.15444; -55.91694 (Waypa) | 20[32] | Paru de Oeste | Brazil |
Ömetanömpo | 2° 8′ 28″ N, 55° 54′ 54″ O / 2.14111°N,55.91500°O / 2.14111; -55.91500 (Ömetanömpo) | 26[32] | Paru de Oeste | Brazil |
Pedra da Onça | 1° 26′ 9″ N, 55° 39′ 46″ O / 1.43583°N,55.66278°O / 1.43583; -55.66278 (Pedra da Onça) | 86[32] | Paru de Oeste | Brazil |
Santo Antonio | 0° 55′ 18″ N, 55° 45′ 33″ O / 0.92167°N,55.75917°O / 0.92167; -55.75917 (Santo Antonio) | 87[32] | Paru de Oeste | Brazil |
Aiki | 1° 48′ 39″ N, 56° 4′ 20″ O / 1.81083°N,56.07222°O / 1.81083; -56.07222 (Aiki) | 5[32] | Marapí | Brazil |
Castanhal | 1° 48′ 1″ N, 55° 57′ 44″ O / 1.80028°N,55.96222°O / 1.80028; -55.96222 (Castanhal) | 11[32] | Marapí | Brazil |
Marihpa | 1° 44′ 26″ N, 56° 4′ 16″ O / 1.74056°N,56.07111°O / 1.74056; -56.07111 (Marihpa) | 20[32] | Marapí | Brazil |
Kuxaré | 1° 42′ 0″ N, 56° 4′ 10″ O / 1.70000°N,56.06944°O / 1.70000; -56.06944 (Kuxaré) | 178[32] | Marapí | Brazil |
Urunai | 1° 31′ 3″ N, 56° 5′ 4″ O / 1.51750°N,56.08444°O / 1.51750; -56.08444 (Urunai) | 32[32] | Marapí | Brazil |
Yawa | 1° 21′ 13″ N, 56° 7′ 52″ O / 1.35361°N,56.13111°O / 1.35361; -56.13111 (Yawa) | 56[32] | Marapí | Brazil |
Marithepu | 1° 5′ 23″ N, 56° 11′ 35″ O / 1.08972°N,56.19306°O / 1.08972; -56.19306 (Marithepu) | 56[32] | Marapí | Brazil |
Boca do Marapí | 0° 36′ 37″ N, 55° 58′ 34″ O / 0.61028°N,55.97611°O / 0.61028; -55.97611 (Boca do Marapí) | 31[32] | Marapí | Brazil |
Referències
- ↑ Project, Joshua. «Tiriyo in Suriname» (en anglès). [Consulta: 4 març 2021].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 ISA. «Tiriyó». [Consulta: 27 agost 2020].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Fajardo Grupioni, Maria Denise. Sistema e mundo da vida tarono: um 'jardim de veredas que se bifurcam' na paisagem guianesa. USP, 2002.
- ↑ Koelewijn, Cees; Peter Rivière. Oral literature of the Trio indians of Surinam. Foris Publications Holland, 1987. ISBN 9067652237.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 Meira, 1999.
- ↑ 6,0 6,1 Benjamins i Snelleman, 1916, p. 175.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 Mans, 2012, p. 143.
- ↑ Mans, 2012, p. 171.
- ↑ Mans, 2012, p. 170.
- ↑ Wekker, Molendijk i Vernooij, 1992, p. 43.
- ↑ Heemskerk i Delvoye, 2007, p. 32.
- ↑ 12,0 12,1 Heemskerk i Delvoye, 2007, p. 3.
- ↑ Mans, 2012, p. 129.
- ↑ «Structuur Analyse» (en neerlandès). [Consulta: 28 maig 2020].
- ↑ «DNA en districten» (en neerlandès). [Consulta: 1r juny 2020].
- ↑ «GDF impacts Cashew Island through education». [Consulta: 28 juliol 2020].
- ↑ «Dorpen en Dorpsbesturen» (en neerlandès). [Consulta: 28 juliol 2020].
- ↑ «Tiriyó». [Consulta: 28 juliol 2020].
- ↑ «Our Partners». [Consulta: 28 juliol 2020].
- ↑ Boven, 2006, p. 188.
- ↑ «Kwamalasamutu». Arxivat de l'original el 16 de juny 2020. [Consulta: 16 juny 2020].
- ↑ «The Ndyuka Treaty Of 1760: A Conversation with Granman Gazon». [Consulta: 15 juny 2020].
- ↑ «DORPSPLAN KWAMALASAMUTU 2011 – 2014 page 6» (en neerlandès). Arxivat de l'original el 15 de juny 2020. [Consulta: 15 juny 2020].
- ↑ «Wanze Eduards and S. Hugo Jabini. Suriname Forests». Goldman Environmental Prize. [Consulta: 23 maig 2020].
- ↑ «GRONDWET VAN DE REPUBLIEK SURINAME» (en neerlandès). [Consulta: 15 juny 2020].
- ↑ Zhouri, Andréa «"Adverse Forces" in the Brazilian Amazon: Developmentalism Versus Environmentalism and Indigenous Rights» (en anglès). The Journal of Environment & Development, 19, 3, 01-09-2010, pàg. 252–273. DOI: 10.1177/1070496510378097. ISSN: 1070-4965.
- ↑ 27,0 27,1 Heemskerk i Delvoye, 2007, p. 22.
- ↑ 28,0 28,1 28,2 28,3 28,4 28,5 28,6 28,7 «Dorpen en Dorpsbesturen» (en neerlandès). [Consulta: 4 febrer 2020].
- ↑ Carlin i Van Goethem, 2009, p. 17.
- ↑ «A Survey of the Large Ground Dwelling Mammals of the Upper-Palumeu River Region». [Consulta: 15 juny 2020].
- ↑ «GDF impacts Cashew Island through education». [Consulta: 15 juny 2020].
- ↑ 32,00 32,01 32,02 32,03 32,04 32,05 32,06 32,07 32,08 32,09 32,10 32,11 32,12 32,13 32,14 32,15 32,16 32,17 32,18 32,19 32,20 32,21 32,22 32,23 32,24 32,25 32,26 32,27 32,28 32,29 32,30 32,31 «Caracterização do DSEI Amapá e Norte do Pará, conforme Edital de Chamada Pública n. 2/2017 (item 3.1)», 30-06-2016. Arxivat de l'original el 17 de maig 2018. [Consulta: 17 maig 2018].